Egipte 1

VIATGE A EGIPTE AMB L’ARTKHÉ

El viatge arriba a la seva fi; és moment per a la reflexió. Ha estat un viatge intens en tots els sentits: físicament i psíquicament. Egipte no deixa indiferent, ja sigui pel seu immens valor cultural, per la llum o pel delectable i desitjós plaer de contemplar el Nil. Egipte desinhibeix i crea lligams molt forts.

No oblidaré mai les llàgrimes d’emoció de la Laura sortint de la Gran Piràmide de Quèops, a Guiza. Tampoc oblidaré la cara de felicitat de la Mamen sortint de la Mastaba número 17 de Meidum; ni la il·lusió de la Marian al pujar en globus i sobrevolar el Temple de la Hatxepsut a Deir el-Bahari. Tot plegat, un somni fet realitat.

De l’Anna no puc deixar de pensar en el seu retrobament amb el minaret de la Mesquita Ibn Tulun, del segle IX, al Caire. I, evidentment, la veig en bikini a la coberta del vaixell tot prenent-se un “gynfish”.

Del Mariano em quedo amb la imatge vestit amb la shilaba-galabeya ballant el “trenecito” amb part de la tripulació del “Le Fayan”. En dos palabras: im-presionante.

Tinc una imatge la qual que em recorda la del “camarote de los hermanos Marx”: tots encabits i mig “enxubats” a les portes giratòries de l’Hotel d’Aswan intentant arribar al vestíbul i la Dina passant-nos pel lateral, per sota l’arc de la porta, com una Reina i dient: “Es que solo veis piedras”.

Cansancio y pollo” també han estat dues constants. Però el bon rotllo que hem tingut entre nosaltres ha fet oblidar el pa amb tomàquet i pernil de casa nostra i els cruiximents a les cames que els primers dies fou tan palès. No és fantàstic?

El país del Nil enamora, emociona. És impactant.

No tothom pot dir que ha celebrat el seu aniversari a la vora del Nil; i nosaltres n’hem celebrat quatre!! Pastissos i cants. De l’Ayala no oblidaré cantant-se per a ell mateix el “happy bir-tai tu-yú” al so de la cassola dels cambrers de l’Steigenberger de Luxor.

Descobrir Egipte és “abrumador”. A algú de vosaltres us ha provocat la Síndrome de Stendhal: heu quedat tan impactats que encara ho heu de processar. I fins i tot Egipte l’heu trobat “faraonírico” (o pels ignorants com jo que no sabem què vol dir: Egipte és el somni del faraó). Perfecte. L’emoció de la Maite al recinte funerari de Djesert a Saqqara i al Temple de Filas a Aswan serà una imatge també inoblidable. En Ginés ha estat capaç d’escriure una cançó al déu Amon; ha trobat la inspiració en “Los Hombres G”: ♫ Sufre Amón…♫ (pobret déu).

He de confessar que en Rafel m’ha commogut: ha escoltat els pedres. Les ha acaronades i ha connectat amb els antics pica-pedrers. No tothom té un record per aquesta gent; els grans anònims de la Història.

La Montse se’ns ha enamorat de la deessa Hathor, dolça i agradable com ella. Diu que també té una Sekhmet dintre seu, però jo no he sabut veure-li. En tot cas, sé que li agrada molt la música clàssica… potser sí que la necessita per tranquil·litzar la bèstia.

La Carme s’ha captivat de la bellesa, el silenci i la majestuositat del Nil. Ha ballat, rigut… ha sigut ELLA mateixa. I és per tot això, que li atorgo el títol de “Dama del Nil”.

La Conxi ha assaborit cada moment com els plats de tomàquet i cogombre que s’ha fotut al llarg del viatge. I res; la “tia” és forta com un roure. Ara ja sé que no hi ha res que la pugui tombar.

La Teresa també ha fet realitat un somni: descobrir Egipte in situ. L’he vista gaudir tot observant els carrers cairotes i això m’ha omplert el cor de goig i alegria. A mi també m’agrada veure els carrers de la capital egípcia.

La Chus ha estat la cabdill del grup “apache”, àlies “los Siete”. I ho ha fet de conya! Ella sempre tan riallera i positiva… vaig tenir una conversa amb ella del viatge del Caire al Luxor on vam arribar a arreglar el món i tot!

Egipte és brillant; com ho són les cares que posa en Miquel quan imita als Borbons (no tenen “desperdici”). M’ha parlat de les seves tomaqueres i ha aconseguit que hagi trobat més a faltar un bon gaspatxo que un bon arròs.

La imatge que em queda de la Montserrat és menjant muntanyes de dàtils i també muntada dalt d’un burret sortint del Serapeum a Saqqara. No és una Harley-Davidson però pot tenir el seu glamour.

I finalment la Maria Eloi. Dotze vegades ha estat a Egipte. Però és igual; semblava com si fos el primer cop. Gràcies pels bons moments i per la teva companyonia.

I gràcies a tots i totes per les “risas” i per fer d’aquest viatge quelcom tan enriquidor i inoblidable.

 

El Caire, 12 de març de 2019.

Irene Cordón i Solà-Sagalés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *